El Molino, etern?

El dia 17 de maig és el Dia Internacional contra l'Homofobia, Transfòbia i Bifòbia. Per commemorar aquest esdeveniment, l'Ajuntament de Barcelona tornarà a obrir les portes d'El Molino: un local emblemàtic de Barcelona que ocupa un lloc especial al cor de molts, però que des de fa uns anys és un espai buit al bell mig del Paral·lel.

Fotografia d'El Molino durant la dictadura franquista / Pinterest @dolorsruescas

Lluís Permanyer recull a El Molino. Un segle d'història tot allò que avui s'ha esvaït i només és present en la memòria dels fidels que passaven incomptables nits entre aquelles quatre parets que tants espectacles i artistes han vist passar.

Aquest lloc que ha estat un símbol de Barcelona durant més de cent anys, va començar com una simple estructura de fusta coberta de taulons i zenc. D'un petit cafè obert el 1889, va passar a ser (amb l'ajuda d'algunes reformes) un cafè concert i cinema, en el qual s'aplegava la gent de la ciutat que no sabia que el segle que estava a punt de començar seria conegut com el segle de les guerres. El Gran Cinematografo del Paral·lelo aportava vida a la ciutat de Barcelona. Finalment, el 1899 es va transformar en un teatre que va marcar els inicis d'una llarga però finita història d'art escènic: La Pajarera Catalana. Tot i això, no era l'únic teatre, ja que durant aquells anys també va obrir un dels pocs teatres que avui en dia continua actiu: el Teatre Condal. Era l'època dels cafès-concert. Amb l'expansió de la cultura europea amb París a l'epicentre, La Pajarera Catalana es va convertir en El Petit Moulin Rouge (tot mantenint l'estil modernista català).

L'arribada de la Primera Guerra Mundial el 1914 va beneficiar el sector de l'oci de Barcelona a causa de la neutralitat de la nació. La gent guanyava més diners, de manera que en gastava més. "A la guerra, paral·lel agraït" deia Rafael Moragues, tot i que "la 'deessa blanca' circulava per les taules dels locals amb total normalitat", relata Permanyer. Els clients no eren els únics que aprofitaven la prosperitat econòmica, ja que els empresaris invertien en aquests locals donant-los més vida i extravagància.

Durant el període d'entreguerres, la rumba va arribar al Petit Moulin Rouge i com explica Permanyer, "feia embogir de sensualitat el públic més flegmàtic". Encara que aquest temps va significar calma després d'una tempesta que va arrasar Europa, no va causar el mateix efecte a Espanya. Havia arribat Primo de Rivera disposat a censurar i acabar amb l'esperit de llibertat i prosperitat que regnava a Barcelona. Tot i això, no va aconseguir acabar amb l'esperit del local, ja que quan sentien entrar al policia d'espectacles, encenien un llum vermell que indicava a les vedets que havien de cobrir-se el cos i suavitzar la lletra de les cançons.

Amb la pompositat que acompanyava l'Exposició internacional que es va celebrar a Barcelona el 1929, es va impulsar una remodelació urbanística que va proporcionar a la ciutat elements icònics com les quatre columnes plantades davant del MNAC o la font màgica de Montjuïc. El Petit Moulin Rouge no es va quedar pas fora d'aquesta transformació de la ciutat, i va col·locar l'emblemàtic molí a la façana del local.

Quan la Guerra Civil va trepitjar Barcelona, el tancament del Petit Moulin Rouge va ser inevitable, però no irrevocable. El local va tornar a obrir les portes el 1938 pels ciutadans endinsats al malson de la guerra, que anaven als espectacles per oblidar durant una estona la misèria que hi havia fora d'aquelles quatre parets al Paral·lel. Per aquest motiu, l'entrada era gratuïta durant la postguerra. La gent no tenia diners, però un cop dins, els cambrers intentaven temptar els clients amb beguda i menjar. Durant el franquisme es va repetir una censura semblant a la que ja havien viscut amb Primo de Rivera, però molt més estricte. Tot i això, a través del doble sentit i la insinuació, les vedets van aconseguir conservar l'essència del Petit Moulin Rouge.

El que sí que va aconseguir canviar el dictador va ser el nom del local. Amb la castellanització dels noms de la ciutat, es va plantejar canviar el nom a El Molino Rojo, però a causa de les connotacions comunistes i republicanes que acompanyaven el color vermell, es va decidir deixar senzillament el nom d'El Molino, un nom que ha estat present en la memòria de tots aquells que han viscut a la ciutat durant la segona meitat del segle XX.

La censura es va anar difuminant alhora que ho va fer el franquisme. A causa de la seva popularitat, hi havia burgesia i famosa de l'època que freqüentaven. El Molino, com per exemple Dalí. També hi havia autors que s'inspiraven en els espectacles i l'ambient per les seves obres, com l'escriptor Joan Vilacasas. Amb la llibertat va arribar l'època daurada d' El Molino, fins al punt que hi havia gent fent cua per entrar al carrer.

Amb la crisi econòmica dels anys 90, El Molino va prendre el seu últim alè. No va poder fer front a la crisi, i el 14 de novembre de 1997 va abaixar el teló. Després de diferents negociacions, Elvira Vázquez va adquirir el local i va tornar a obrir les portes el 2010, emocionant així a tots aquells que tantes nits havien gaudit a El Molino i no podien esperar la nova etapa que suposadament havia de començar. El dia que torni a obrir "Serà un dia emocionant", deia Permanyer.

El que no esperava Permanyer era que el 2021, l'Ajuntament de Barcelona compraria El Molino per integrar-lo a la xarxa d'equipaments culturals de la ciutat. Des de llavors el local s'ha utilitzat per esdeveniments puntuals, i el proper serà el dia 17 de maig en record del dia en el qual l'homosexualitat va ser eliminada del catàleg de malalties mentals per l'Organització Mundial de la Salut, l'any 1990. S'hi farà teatre i música, però no en l'estil que ha caracteritzat El Molino durant cent anys. per més informació podeu fer click al següent enllaç.

Algun dia El Molino tornarà a ser el lloc icònic que il·luminava el paral·lel i acollia espectacles estrafolaris cada nit? Deixa la teva opinió als comentaris!