Així es va viure Eurovisió des de Believe Club Barcelona

Drag Queens comentaristes, diverses pantalles per no perdre’s cap detall i gent amb moltes ganes de festa.

Després del Chanelazo de l’any passat, els Eurofans esperaven amb entusiasme el festival que es va celebrar el 13 de maig a Liverpool. Per aquest motiu, hi ha fans que en comptes de veure el show des de casa, decideixen anar a bars per compartir l’experiència amb altres persones que també gaudeixen d’aquest esdeveniment que se celebra només un cop a l’any.

L’espectacle es pot seguir des de casa perfectament, de fet en alguns grups d’amics és tradició reunir-se per presenciar les tres hores de programa. Tot i això, veure Eurovisió des dels tamborets de Believe Club és incomparable a veure l’espectacle des del sofà de casa. Especialment, perquè no hi ha Drag Queens comentant cada actuació.

Believe Club va obrir les seves portes a les 20:30h, just mitja hora abans que comencés Eurovisió. Els que van aconseguir arribar quan obrien les portes, van ser els envejats del local tota la nit, ja que van aconseguir fer-se a tamborets per poder seure durant les tres hores de programa.

El local era ple de gom a gom, i Lily Poliester va deixar de servir copes a la barra per agafar la seva arma: el micròfon. Anava vestida amb un jumpsuit blau cel llampant i amb una perruca pèl-roja que contrastava perfectament amb el color de la roba. La perruca llarga, estava recollida per davant simulant una corona. Ella va dir després que a ella li semblava que era la banya d’un unicorn, com la cançó que ella volia que guanyés el festival: Unicorn de Noa Kirel (Israel). Tot i això, la Drag Queen va deixar anar comentaris sobre la polèmica que hi ha entre Israel i Palestina en referència al festival, sempre des del punt de vista humorístic que tant la caracteritza.

Comença el show, i el públic ho sap. La gent, eufòrica, es col·loca davant de les dues pantalles que hi ha al local i es prepara per l’espectacle. Es va notar qui eren els favorits de la nit: Suècia, Finlàndia, i com no podria ser d’una altra manera: Espanya. Quan Blanca Paloma va sortir a l’escenari, el públic va embogir. Tothom coneixia la lletra (tampoc és difícil), i la cridaven a ple pulmó. No sabria dir si la representant espanyola a Eurovisió va cantar bé, ja que no sentia la seva veu sota els clams eufòrics dels eurofans.

Entre el públic es podia distingir aquells fans fidels del festival que coneixien la lletra de les cançons de cada país d’aquells que només sabien dir Eaea. Hi havia gent molt sociable (o que havia begut una mica), que ballava i es relacionava amb tothom, creant comunitat i convertint a desconeguts en amics a través d’allò que ens unia a tots aquella nit: Eurovisió.

Cal destacar que el públic era internacional. HI havia un grup d’unes cinc noies que venien de països nòrdics, i cada cop que apareixia Suècia, Finlàndia... cridaven a ple pulmó. També hi havia un noi Belga, que amb la bandera del país a la mà, la feia onejar i demanava a la gent del local que votés per la seva nació. Dubto que algú ho fes.

El moment més intens de la nit, va ser el vot del jurat de cada país: “Our twelve points go to...”. La gent no esperava que Espanya fos el país triomfador, però ho havia una aura de decepció que ocupava la sala perquè en el fons tothom tenia una mica d’esperança. Tot i això, el highlight de la nit, l’instant amb el que segueixo pensant una setmana després, va ser elvpot popular d’Espanya. Mentre altres països obtenien entre 100 i 200 punts, Espanya només en va obtenir cinc. “Blanca es como una paloma de Harry Potter: Ha dejado su mensaje en Hogwarts y ha desaparecido”, va dir Lily Poliester. Aquest va ser el moment de l’escàndol:

Finalment, Loreen es va proclamar guanyadora, i mentre les sueques cridaven a ple pulmó, les converses de la majoria de grups arribaven a la mateixa conclusió: que es veia venir. Tot i això, Lily va descriure com l’energia de la ex-guanyadora d’Eurovisió la va portar a la segiona victòria: “Mírala, está volando! És ketamina, y se llama Loreen”.